Història

El mot Escodines fa referència a un accident geogràfic. És una deformació del plural de codina: una roca massissa, a flor de terra, sense vegetació que la cobreixi. Segurament, el nom del nostre barri evoca la singularitat d’un paisatge irregular, caracteritzat per l’alternança de materials durs i tous, amb desnivells pronunciats causats per l’erosió. 

Com afirma l’historiador Francesc Comas, les Escodines és el barri més antic de Manresa. Se’n té constància des del segle XI, en què apareix documentat el raval de Todesind, situat fora les muralles, a la vora de l’antic camí ral que duia a Barcelona. Les Escodines també estaven separades de la resta del conjunt urbà per l’antic torrent Mirable, conegut després com a torrent de Sant Ignasi i avui dia convertit en claveguera. El desnivell causat per aquest curs d’aigua –visible actualment a la Baixada dels Drets- va fer tradicionalment la funció de frontera –física i simbòlica- entre el barri i la resta de Manresa.

Des dels seus inicis les Escodines han estat el barri pagès per excel·lència de Manresa. Hi vivien els camperols que treballaven als regadius, fet que encara es nota en la fesomia urbana i en la tipologia de les cases més antigues, amb una planta baixa amb portalada per al bestiar i unes golfes obertes per assecar el gra.

Amb el pas dels anys, aquest caràcter rural determinaria uns costums i unes actituds col·lectives en què la religiositat popular i la defensa de la tradició jugarien un paper important en la identitat del barri. Hi contribuí, sens dubte, la presència a Manresa de Sant Ignasi de Loiola (1522-1523) -que convertiria les Escodines en un punt de pelegrinatge i de devoció popular, amb epicentre a la Cova-, la implantació de l’orde dels Caputxins -des de 1582- i el manteniment de celebracions viscudes amb intensitat (les festes de les Enramades i la Divina Pastora, el rés del rosari per Sant Ignasi...), a més de la proliferació de monuments i d’imatgeria religiosa que formen part del patrimoni del barri.

Paral·lelament, la importància de l’element pagès explica també que les Escodines fossin el bressol del popular Avalot de les Faves (1688), una revolta que dividí Manresa en dos bàndols: favets i tremendos. L’avalot esclatà a partir del malestar causat pel delme, es girà posteriorment contra el poder polític i, finalment, culminà amb una severa repressió que ha perdurat en la memòria popular.

El caràcter tradicionalista del barri tornaria a aflorar al llarg del segle XIX en altres episodis com la Guerra dels Malcontents (1827) i les carlinades (1833-1876) i arribaria fins al 1931, en què les Escodines fou l’únic districte de la ciutat on no triomfà la candidatura de Concentració Republicana.

Paral·lelament, el curs del torrent de Sant Ignasi –amb forts desnivells abans de desembocar al Cardener- va atraure les activitats artesanals i industrials. En una primera etapa, s’hi van instal·lar els obradors de blanquers, cuireters, assaonadors i pellaires, que constituïen l’activitat artesanal més important de Manresa abans de la industrialització. A partir del segle XIX, la instal·lació de fàbriques tèxtils –les fàbriques de riu- a la vora del torrent va convertir les Escodines en un dels barris fabrils més primerencs d’Europa, amb establiments emblemàtics com la fàbrica del Salt o de l’Aranya. Aquest fet transformà la geografia urbana i social del barri, amb l’emergència de fenòmens nous com l’obrerisme i la immigració. Entre els anys 20 i 30 arriben a les Escodines les primeres grans onades migratòries del sud d’Espanya -de les quals deixà testimoni Josep Pla- i l’orde de les Josefines funda la Clínica Sant Josep  al carrer Caputxins (1929).

El 1911 l’Ajuntament decidí cobrir el torrent de Sant Ignasi, que havia esdevingut un focus greu d’insalubritat. Les obres –interrompudes diverses vegades- no finalitzarien fins al 1968. Durant la Guerra Civil el convent de les Saleses fou convertit en hospital militar i l’edifici de l’antiga presó i convent de les Germanetes dels Pobres –l’actual Casal de les Escodines- fou confiscat i convertit en caserna i alberg de refugiats. A causa de la guerra s’habilità un refugi antiaeri a la Mina dels Frares i es destruí una part del patrimoni religiós del barri, com el convent dels Caputxins i gairebé tot el conjunt d’edificis religiosos de les places de Sant Ignasi i Sant Bartomeu.

Finalitzada la contesa, durant el franquisme l’antiga presó torna funcionar i esdevé un instrument de repressió política. Per la postguerra les Escodines foren un dels escenaris del rodatge de Plácido (1961) i el 1967 el creador alemany Joseph Beuys féu estada a la Cova, on portà a terme una de les seves accions artístiques, inspirades en la figura de Sant Ignasi. El 1961 s'inaugura la Sala Loyola, actual Sala Ciutat. En aquesta època el barri torna a acollir un segon flux migratori de persones procedents del sud de la Península.

A partir dels anys 70 i 80 el barri creix amb la urbanització de nous sectors: a l’entorn dels carrers Divina Pastora i Santa Clara s’edifiquen blocs d’habitatges i cases unifamiliars, a tocar de la Sagrada Família i la Balconada. Paral·lelament, la crisi industrial i la manca d’inversions provoquen la progressiva degradació del sector antic de les Escodines, que perd una part important del seu teixit econòmic i comença a acollir contingents migratoris procedents del nord d’Àfrica, que transformen el paisatge humà.

Simultàniament, amb l’adveniment de la democràcia s’articula el moviment veïnal. Després d’un parèntesi, es recuperen les festes de les Enramades. El 1978 es funda l’Associació de Veïns. L’antiga presó-convent es converteix en Casal de les Escodines i passa a allotjar diferents entitats de la ciutat i del barri.

Malgrat les reivindicacions veïnals, avança de manera alarmant la degradació del nucli antic, que pateix una davallada demogràfica i un envelliment de la població, acompanyats d’un empitjorament en la qualitat de vida dels residents i una progressiva desocupació de locals i habitatges.

L’any 2001 la Generalitat i l’Ajuntament concedeixen a les Escodines un Pla de Desenvolupament Comunitari. N’assumeix la gestió l’Associació de Veïns, que comença a desplegar un programa transversal d’activitats i serveis comunitaris (Pol de Cultura, Punt d’Atenció i Mediació, Punt Net, Recursos i Serveis...). El 2001, l’Associació Cultural Islàmica inaugura una mesquita als locals de l’antiga fàbrica de l’Aranya. El 2006 les Escodines són incloses al Pla de Barris de la Generalitat i comencen les obres de reurbanització del sector vell del barri. El mateix any l’Associació i l’Ajuntament signen un Pla de Xoc destinat a la revitalització integral del sector antic.

Segons l’historiador Francesc Comas, les Escodines són el barri més antic de Manresa: des del segle XI se’n té constància documental. Aquesta antiguitat –assumida col·lectivament com un element d’autoestima- té el seu reflex en un patrimoni històric i monumental d’una riquesa notable. Entre aquest patrimoni destaquen la Cova de Sant Ignasi –un conjunt barroc i neoclàssic convertit actualment en un centre d’espiritualitat internacional, construït entre els ss XVII i XVIII-, el Convent de Santa Clara –barreja de romànic i modernisme, que data del s XIV-, el Pont Vell –construcció gòtica de s XIII-, l’antic col·legi de Sant Ignasi –que acull el Museu Comarcal de Manresa, l’Arxiu Històric Comarcal i l’Oficina de Turisme-, la Creu del Tort, laCapella del Rapte, etc. Una bona part d’aquests elements són el fruit de la presència de Sant Ignasi a Manresa, entre 1522 i 1523. A aquest patrimoni monumental cal afegir-hi altres elements com les cases tradicionals de tipologia pagesa –amb estables als baixos i golfes per assecar el gra-, el conjunt paisatgístic de la façana del Cardener -format per balmes i construccions tradicionals assentades sobre la roca- i les restes de l’antiga fàbrica del Salt –o de l’Aranya-, una de les mostres de fàbrica de riu pròpies de la industrialització. Tot plegat –sumat a d’altres elements com la memòria col·lectiva i el manteniment de festes i tradicions com les Enramades- han fet de les Escodines un dels barris amb més personalitat de Manresa.